Períodes

Holocè

Un nou curs és a punt de començar. Ara fa un any, iniciàvem un curs ple d’incerteses. Com recordareu, dotze lletres maleïdes, inserides en el material genètic d’un virus, ens obligaven a prendre un seguit de mesures per fer front a l’emergència sanitària. Hores d’ara, la situació ha millorat, però som lluny encara de poder girar full i tancar amb pany i forrellat el període de temps iniciat el fatídic divendres 13 de març del 2020. Haurem après alguna cosa?

Per mirar de respondre la pregunta, us proposem que ens acompanyeu a un viatge cap a un període una mica allunyat dels temps actuals. Ara fa poc més de 10.000 anys, realment un sospir en la història de la Terra, es va iniciar una època amable caracteritzada sobretot per una notable estabilitat ambiental, sense glaciacions importants, ni meteorits estavellant-se contra el planeta. És el període Holocè. Ha sigut un temps en el qual el clima ha posat les coses fàcils als éssers vius que han tingut la sort de viure-hi, i tot fa pensar que si els humans hem tingut tant d’èxit ha sigut, en bona part, gràcies a l’estabilitat d’aquest període.

Antropocè

L’any 2.000, el físic atmosfèric holandès i Premi Nobel Paul J. Crutzen es trobava en una conferència sobre l’Holocè. Va ser el primer en adonar-se que les coses havien deixat de ser tan estables i que els responsables d’aquests canvis érem els humans. Segons sembla, en algun moment de la conferència va deixar anar: «No! Ara ja no estem a l’Holocè sinó a l’Antropocè!». Estrictament, Crutzen no va ser el primer a fer servir la paraula Antropocè. Eugene F. Stoermer, un biòleg nord-americà, ja la utilitzava de manera informal amb els seus alumnes i col·legues, a principis dels anys vuitanta. La seva idea, com la de Crutzen, feia referència a un període geològic caracteritzat per l’impacte de l’activitat humana sobre el planeta.

El maig del 2000, Crutzen i Stoermer varen formalitzar al concepte d’Antropocè, fixant l’inici del nou període a finals del S. XVIII, moment a partir del qual es té evidència de l’augment imparable de gasos d’efecte hivernacle.

Del 2.000 ençà, el concepte d’Antropocè ha anat calant en els mitjans de comunicació i ha passat a formar part del debat ambiental. Daniel Closa, doctor en biologia, investigador i reconegut divulgador científic, defineix així aquest període: «L’Antropocè seria aquell període geològic en què els humans vam engegar a fer punyetes el tranquil i acollidor Holocè.»

Fonocè

L’octubre del 2020 es va celebrar a Barcelona la II Biennal de Pensament, centrada en els reptes de futur.  A la sessió inaugural, la filòsofa belga Vinciane Despret, va parlar d’un nou període, caracteritzat pels sons dels animals i per les veus d’una natura que fa massa temps que no escoltem: el Fonocè. Per il·lustrar aquest període va recórrer, entre d’altres, a les recerques del músic Bernie Krause i de l’ornitòleg Thierry Aubin.

El nord-americà Bernie Krause, es va interessar de ben jove per la música electrònica i també per la gravació dels sons de la natura. Mogut per l’interès de recollir paisatges sonors d’arreu del món, Krause ha dut una intensa carrera de gravació en tota mena d’hàbitats, acumulant més de 4.500 hores de paisatges sonors naturals i 15.000 espècies animals identificades. Segons confessa ell mateix: «Prop de la meitat dels paisatges sonors gravats i guardats en el meu arxiu van ser enregistrats en hàbitats que ja no existeixen, han estat alterats radicalment per l’acció de l’home o definitivament romandran en silenci. L’ecologia del paisatge sonor revela allò que els sons de la natura ens informen sobre l’estat dels ecosistemes canviants d’avui en dia i les criatures que hi habiten.»

Thierry Aubin, francès, va estudiar durant més de 10 anys el cant de l’alosa i, després de molts intents per desxifrar-ne el llenguatge, va descobrir que allò que feia diferent el seu cant era el silenci entre piulets. Ni el volum, ni el ritme, ni cap altra propietat: el silenci entre cants. L’alosa només es pot comunicar si pot sentir el silenci!

Ens preguntàvem, en començar, si hem après alguna cosa. Manu Simarro, periodista de la revista digital Crític, va escriure una crònica de la sessió inaugural de la Biennal del Pensament. Entre d’altres, feia les següents reflexions: «Hem oblidat ja la sensació que ens va produir tornar a sentir els ocells durant el confinament? El nostre silenci va deixar pas a la simfonia dels animals. […] Aquella aturada ha destapat preguntes que restaven enterrades sota la rutina imparable del nostre dia a dia. […] Molts ens hem qüestionat el sentit profund d’allò que fem i hem arribat a una resposta que intuíem de fa temps: cal posar la vida al centre de tot. […] Hem de reconèixer les nostres vulnerabilitats i reconnectar-nos a la xarxa d’afectes que ens manté vius. […] És l’hora de respectar el torn de paraula de la resta dels animals i escoltar una melodia que hem interromput durant massa temps. Al cap i a la fi, de tornar a ocupar el lloc al món que ens correspon com a espècie.»

Què us sembla? Abandonem la militància en l’Antropocè i ens passem al Fonocè? Recuperem l’estabilitat pròpia de l’Holocè? Estem disposats a reconèixer les nostres vulnerabilitats i a refer i fer créixer la xarxa d’afectes que ens manté vius?. Hem de fer-ho perquè, com ens recorda en Manu Simarro, és just que així sigui, però sobretot perquè serem molt més feliços.

Bon curs a tothom!