Cent anys de Piazzolla

Més enllà el tango

“Tinc una il·lusió; que la meva obra s’escolti en el 2020. I en el 2030… A vegades n’estic segur, perquè la música que faig és diferent.” (Astor Piazzolla)

Es compleixen cent anys del naixement d’Astor Pantaleón Piazzolla, el “gran Astor” i, pel què sembla, la seva il·lusió és ben a prop de fer-se realitat: la seva música segueix plenament vigent i fascina cada dia milions de melòmans, dins i fora de l’Argentina.

Va néixer a Mar de Plata l’11 de març de 1921, però va passar bona part de la seva infància a Nova York, on el seu pare li va regalar el seu primer bandoneó. Tenia tot just 14 anys quan va fer de guia i intèrpret de Carlos Gardel durant la seva estada a la ciutat, mentre rodava El día que me quieras (1935), la seva penúltima pel·lícula abans del desgraciat accident que va acabar prematurament amb la seva vida. Ningú es podia imaginar que aquell nen que apareixia com a “canillita” (venedor de diaris) en el film, es convertiria en un dels més grans compositors argentins i renovador transcendental de la història del tango.

Mestres de luxe

El 1937, tot i que ajudat pel seu pare, el jove Piazzolla es va establir pel seu compte a Buenos Aires, on va iniciar estudis de composició amb Alberto Ginastera, de piano amb Raúl Spivak i de direcció amb Hermann Scherchen. Entretant, va començar a formar part  d’orquestres típiques com a bandoneonista en els moments en què Aníbal Trolio era el referent del tango porteny. En les seves Memorias −dictades a Natalio Gorín el 1990− Piazzolla confessava:

“Vaig tenir dos grans mestres: Nadia Boulanger i Alberto Ginastera. El tercer el vaig trobar en la freda estança d’una pensió, en els cabarets dels anys quaranta. Aquest tercer mestre es diu Buenos Aires.”

El 1954 va obtenir una beca que el va dur a París, on va estudiar composició amb Nadia Boulanger. Va ser ella qui la va animar a fer del tango d’arrel popular el centre de gravetat de la seva música. Va romandre algun temps més a la capital francesa, on va compondre i gravar una sèries de tangos per a bandoneó, piano i cordes amb músics locals

¿És tango?

Piazzolla no va ser mai del tot un músic acadèmic, ni un músic popular. Ambdues vessants són simultànies i inseparables al llarg de la seva obra, sent-ne el fil conductor la pròpia estètica del compositor, marcada per la tradició del tango i la seva renovació a través d’influències diverses, des del jazz i la música jueva fins les tècniques de la música acadèmica, molt especialment el domini de l’escriptura contrapuntística.

Encara avui, és un tema de discussió per als portenys (juntament amb l’etern contenciós futbolístic entre seguidors del River Plate i Boca Juniors) el fet de dirimir si la música de Piazzolla és o no tango. Les arrels tangueres de la seva obra són innegables, como ho és també que els “tangos” de Piazzolla no es poden ballar, si més no com a tangos tradicionals

El compositor no es preocupava dels ballarins, escrivia passatges que complicaven i ocultaven el marcatge dels quatre temps del tango. Tot i això, la seva música està actualment present en escenaris de tot el món, com a base de coreografies que concilien l’avantguarda i l’experimentació amb la recerca de l’autenticitat i la visceralitat del ser porteny

Innovació i experimentació

L’evolució estilística de Piazzolla va estar lligada, en bona mesura, a la creació dels seus conjunts i a la tensió derivada de la seva presa de posició enfront de la tradició del tango i les seves aspiracions d’innovació i experimentació. En tornar a la capital argentina, va fundar l’Octeto Buenos Aires, amb el que va iniciar la seva revolucionària transformació del tango, tot i que l’experiència va durar només tres anys.

Els seus conjunts: quintets, octets, nonets

Després d’una breu estada a Nova York, on va compondre el cèlebre Adiós Nonino (1959) en conèixer la notícia de la mort del seu pare, Piazzolla va fundar a Buenos Aires el Quinteto Nuevo Tango, conjunt amb el qual interpretaria bona part de la seva producció, de llavors en endavant totalment allunyada de la concepció ballable del gènere.

El 1968 va estrenar l’opereta María de Buenos Aires, amb llibret d’Horacio Ferrer, protagonitzada per Amelita Baltar i Héctor de Rosas. Entre 1971 i 1972 va treballar amb un nou grup, el nonet Conjunto 9, resultant d’afegir al quintet original (bandoneó, contrabaix, guitarra elèctrica, piano i violí) un segon violí, una viola, un violoncel i una bateria. L’escriptura per al nonet era d’índole cambrística, aplicant procediments melòdics i rítmics del tango a pràctiques d’escriptura pròpies de la música acadèmica.

El 1974, atesa la difícil situació política a l’Argentina, es va traslladà a Itàlia i va fundar l’Octeto Electrónico. Tot seguit inicià un intens període de gires per Europa, Amèrica i Àsia, primer amb l’Octeto i, a partir del 1978, amb el seu Quinteto reorganitzat. Durant els anys vuitanta destaca la profusa utilització de tècniques d’improvisació que ben aviat es convertirien en una pràctica habitual en el seu grup. 

La salut de Piazzolla s’anava deteriorant mica en mica i va caldre, el 1989, l’adició d’un nou bandoneonista que va convertir el Quinteto en Sexteto. Poc després, una trombosi cerebral el va deixar abatut fins a la seva mort el 1992, fent certa la lletra de la preciosa Balada para mi muerte que va compondre juntament amb Horacio Ferrer

“Moriré a Buenos Aires

serà de matinada

Que és l’hora en què moren

els que saben morir

Addenda 

El text precedent és una traducció de l’original escrit per Joaquín López González, Professor Titular del Departament d’Història i Ciències de la Música de la Universitat de Granada. Va ser publicat el passat 11 de març a The Conversation, una revista en línia d’accés gratuït, que ofereix continguts divulgatius procedents del món universitari. Creada a Austràlia l’any 2011, compta actualment amb vuit versions diferents redactades en les seves llengües respectives. Acull àmbits tan diversos com Ciència i Tecnologia, Cultura, Medicina i Salut, Medi Ambient i Energia, Economia, Política i Societat i, més recentment, un apartat dedicat a la Covid-19. Si hi esteu interessats, us podeu subscriure gratuïtament al butlletí diari i el rebreu al vostre correu electrònic. Us ho recomanem vivament.