Un any sense tu, un any per no oblidar!
La família Teixidó
La nostra activitat, la d’escola de música i teatre musical, és d’aquelles on el boca-orella, té un efecte més poderós que cap xarxa social o campanya publicitària. No sé si a les orelles de l’Adriana, la mare dels Teixidó, alguna boca “tremolina” li va parlar de nosaltres. El cas és que fa anys, ara no us sé dir quants, però una pila perquè encara no teníem l’ampliació del Nota79 en marxa, va entrar per la porta una mare cordial i propera (és la impressió que em va donar des del primer moment) que volia apuntar el seu fill a guitarra. Llavors jo, qui ara us escriu aquestes ratlles i qui llavors a banda de dirigir l’escola feia força classes de guitarra, vaig atendre encantat el petit Arnau. L’Arnau s’hi va sentir bé, els seus dits es movien àgilment i va arribar a tocar obres prou complexes de guitarra clàssica. D’entre les moltes qualitats que mostrava a classe −com tots tenia els seus punts dèbils, però qui estigui lliure pecat que tiri la primera pedra!− n’hi havia una de molt sorprenent: era capaç de fer ritmes amb la boca, amb les mans, picant a la caixa de la guitarra i els improvisava mentre jo m’inventava uns acords. D’on li venia aquest ritme innat a aquell marrec?
El confinament
Sempre he intentat portar a l’aula elements extramusicals que ajudin a fer una classe més amena, més activa i connectada amb el món que vivim. Dimarts 10 de març del 2020, presentava als alumnes de primer d’elemental una cançó amb ritme de sardana que treballava la tonalitat menor, es titulava “Coronavirus” i la tornada deia:
Coronavirus, no et tenim cap por!
perquè som els de Trémolo
i sabem que la solució,
és cantar, sense por, que no,
que no, que no, que no,
que no et tenim cap por!
Qui m’havia de dir que tres dies després, divendres 13 de març, estaríem fent classes on-line degut a un confinament domiciliari sine die que ens sacsejaria la vida com poques experiències ho havien fet fins aleshores i posaria a prova la nostra capacitat per organitzar-nos, per atendre les famílies i alumnes i seguir portant la música, ara d’una altra manera, a cada llar.
M’emociona recordar, i no me n’amago, la resposta col·lectiva de l’equip de músics i professors que lidero, que va fer possible seguir oferint les classes on-line, sense ni un sol dia de pausa. Guardem com un tresor, vídeos d’alumnes tocant a casa, participant en el festival balcó que vàrem idear, creant-se una bateria amb plats i olles, i els missatges de suport, d’ànim i escalf de tants de vosaltres. En aquelles circumstàncies tan adverses, tots vàrem treballar més que mai, vàrem ser més comprensius que mai i ens vàrem ajudar més que mai. Evidentment, tant de bo no hi hagi mai més cap pandèmia, però aquell confinament va fer aflorar el millor de nosaltres mateixos. Siguem-ne conscients i recordem-ho sempre, per quan vinguin temps millors.
La mort de l’Alfred
Portàvem quasi un mes de confinament i organitzativament començàvem a entrar en una dinàmica més estable. Les jornades maratonianes inicials amb la Jenni i la Carme, on el telèfon sonava contínuament, el whatsapp no parava, els mails, les trucades grupals de Skype, els links de zoom que no arribaven a bon port, les cobertures defectuoses que ens obligaven a repetir classes, les reunions amb el professorat a corre-cuita… en definitiva un caos total que poc a poc s’anava redreçant i començava a virar cap a una “anormal normalitat”.
Mentre a la sala de màquines de Trémolo passava tot això hi havia un alumne que portava més d’un mes lluitant. L’Alfred Guerrero, “el nostre” Alfred. I dic el nostre no només perquè portés temps sent alumne de l’escola. L’Alfred, empresari de professió i músic de vocació, vivia la vinculació amb Trémolo d’una manera especial. Era capaç de sortir d’una reunió a Saragossa aquella mateixa tarda i fer mans i mànigues per arribar puntual com un clau al seu assaig de Big Band d’adults, on tocava la bateria. Que aquell dia s’havia aixecat a les sis del matí? Tant li feia! Que tenia una reunió important just el dia de classe? Feia tot el possible per canviar-la de dia!! Que jugava el Barça un partit decisiu? Res de res, el seu partit estava a l’aula amb els seus companys de Banda!!! Sí, així d’intens i apassionat era l’Alfred amb la música i m’atreviria a dir amb totes les coses que el motivaven en la vida. Això sí, si algú feia el ronso, si el seu tamboret grinyolava o si hi havia qualsevol incidència en l’assaig que no li fes el pes, allà el teníem passant-nos el “parte” i ja us dic que no en deixava passar ni una!
Anècdotes a banda, el cert és que la Big Band d’adults va créixer sota les seves baquetes, sempre atentes a les indicacions dels professors, i amb el pas del temps, no només la Big Band d’adults. Sovint venia abans d’hora o es presentava a concerts d’altres combos. Parlava amb els alumnes, independentment de l’edat que tinguessin i en seguia la seva evolució, els seus progressos…Sense adonar-nos-en es va convertir en el nostre Alfred i quasi tothom que el coneixia se sorprenia de la determinació i entusiasme d’un avi amb ànima d’estudiant.
L’Alfred Guerrero va morir a causa del Covid, el 10 d’abril d’ara fa un any. Descansa en pau, admirat alumne!
“Trencasso”
Aquest dissabte vaig poder tornar a Trémolo després d’uns dies de “trencasso”. Amb aquest mot defineix ma mare qualsevol mal que no t’obliga a anar a l’hospital i sovint hi afegeix: “senyal que el cos ho demanava”. No sé si el meu cos necessitava realment passar tres dies al llit sense poder fer res de res amb febre i mal de cap (si jo fos cos, abans li demanaria moltes altres coses al meu propietari!) però vaja, el cas és que aquest dissabte vaig tornar a la normalitat. Caminant cap a Trémolo, anant a assajar amb els de la Tutti Frutti (la fabulosa orquestra de petits, de veritat, són fabulosos!) pensava que aquesta normalitat, la de sentir-se i saber-se sa, és quelcom preuat que sovint no valorem prou. Perdoneu si m’embalo massa: quantes coses de les considerades normals, no valorem prou? Si la salut ens empara, tenim al nostre abast un ventall d’accions quotidianes que potser son a la base del nostre benestar.
I parlant de normalitat, a ningú se li escapa que la nostra societat encara està de “trencasso” fins que la maleïda pandèmia remeti del tot. Recordant la mort de l’Alfred i tot el que hem hagut de passar a tots els nivells aquest últim any i escaig des del 13 de març de 2020, reivindico el que us deia: que quan siguem lliures de la Covid posem en valor la normalitat de fer vida normal. L’alegria de viure i de compartir allò que ens uneix. Tal com diu el protagonista de “Into the wild”, un film de Netflix que us recomano: la felicitat només és real quan és compartida.
Coda
Diu George Steiner, que la música és el llenguatge de la participació i bona mostra d’això son els diferents combos, bandes, orquestres i corals que han anat creixent amb Trémolo. Us parlava de la Big Band d’adults però també son molts els combos de joves que han trobat un espai de realització col·lectiva. Els que porten més temps junts es mouen a dia d’avui com un grupet d’amics que de tant en tant em demanen aules per assajar, només pel plaer de fer música junts. Quin honor que la música hagi acabat formant part de les seves vides! Quina alegria que s’hagi corregut la veu, de boca en boca i d’orella a orella que a Trémolo hi tenen el seu espai!
Una cosa semblant va passar a can Teixidó. Un temps després de venir l’Arnau, el guitarrista de ritme innat del qual us parlava en l’inici, va venir la seva germana de nom Adriana, igual que la seva mare. Imagino que en algun dinar familiar es parlaria de música i que el nom de l’escola arribaria a orelles del seu avi. El cas és que un temps després, va entrar per la porta un senyor elegant i xerraire, empresari de professió i músic de vocació que de jove havia fet gires amb la seva banda “Los Pájaros Locos” tocant la bateria i que tenia ganes de tornar a sentir-se músic. Ara ja sabeu d’on li venia a l’Arnau aquell ritme innat i segurament heu intuït que l’Alfred, el nostre estimat Alfred, n’era el seu avi. Un temps més tard, aquesta vegada burxada per mi, ho confesso, l’Adriana mare va decidir formar part del Cor Alegre, una entusiasta coral d’adults que assaja cada dilluns al vespre.
Vull fer extensiu aquest reconeixement a la família Teixidó Guerrero a tantes altres famílies que ens han fet i ens fan confiança, fent córrer la veu de la nostra escola, i més en un any tan difícil. Vindran nous reptes i nous aprenentatges però els construirem sobre la sòlida base de les nostres experiències i de la gent que ha format part de la nostra història. Un any sense tu, un any per no oblidar!