La Setmana de les Dones

Femení i singulars.

De dilluns 8 a diumenge 14 de març, l’emissora Catalunya Música ha adaptat el seus continguts per sumar-se als nombrosos actes organitzats al voltant del Dia Internacional de les Dones.  Al llarg de la setmana, els programes habituals de l’emissora, han tractat de fer valer la importància de les dones en el món de la música clàssica, copat sobretot per homes. De tots els programes emesos, ens n’ha interessat especialment un, el Femení i Singulars de Victòria Palma.

El mes de març de l’any 2008, Clara Schumann es convertia en la primera protagonista del Femení i Singulars. En paraules de Victòria Palma, el programa pretén «…recuperar de l’oblit, fer memòria, donar altre cop el reconeixement que algunes ja van tenir en vida i posar nom i veu a les filles d’una història que de vegades les ha silenciat, les ha ignorat i no els ha donant el lloc que els pertocaria». Al llarg de la Setmana de les Dones, el programa ens ha ofert l’oportunitat d’apropar-nos a les vides personals i artístiques de catorze dones, des del barroc a la contemporaneïtat.  Us n’hem resumit tres. Si us ve de gust, podreu recuperar tots els àudios a la web de Catalunya Música.

Les dones Couperin o “Les Couperinettes”

François Couperin (1668-1733) va ser un dels compositors més notables de la música barroca francesa, especialment de la música per a clavecí, instrument del qual n’era un intèrpret virtuós. Conegut amb el sobrenom de Couperin le Grand, és el membre més famós d’una saga de músics que s’estengué durant tres-cents anys, des de mitjans del segle XVI fins a mitjans del XIX. Al llarg d’aquests tres segles, els Couperin músics inclouen set línies familiars amb un total de trenta nou membres directes.

Els homes Couperin eren gent de fama i èxit, amb contactes estables a la cort. A l’hora de triar parella es van decantar sempre per dones cultes, refinades, capaces de lluir i ser lluïdes en els cercles monàrquics freqüentats pels marits respectius. Tanmateix, cap d’elles es va dedicar professionalment a la música. Sí que van fer-ho, en canvi, sis dones membres directes de la branca Couperin, les “Couperinettes”, algunes de les quals van ser reconegudes per la seva vàlua musical i van ocupar llocs rellevants tant a Paris com a la cort. Paga la pena destacar-ne Margueritte-Antoinette Couperin, la filla petita de François Couperin, una de les clavecinistes més importants de la seva època. Dotada d’un talent poc comú per a la música, tocava regularment a palau, als apartaments del rei i de la reina, i exercia de mestra de clavicèmbal de les filles de Lluís XV.

La saga Couperin es va acabar d’una manera molt menys glamurosa. La seva darrera representant va ser Céleste Thérèse Couperin, clavecinista, mestra i, probablement, compositora. Va morir lluny de París, pobra i sense feina.

Marianne Tromlitz (1797-1872)

Nascuda a  Greiz, Turíngia, (Alemanya) era la filla gran del cantor, professor de música i compositor George Christian Gotthold Tromlitz. La família Tromlitz ja era coneguda per l’avi, un virtuós flautista, Georg Tromlitz. Marianne va començar els estudis de música amb el seu pare. Era un professor tan estricte que els seus alumnes el coneixien com el Kantor de Ferro .

Marianne va fer el seu primer concert públic com a pianista als quinze anys. Poc després marxà cap a Leipzig per continuar rebent classes d’un mestre d’aquella ciutat, Friedrick Wieck. Simultàniament, gràcies al suport de l’avi, Marianne s’obria camí també com a cantant.

El 1816 Marianne es va casar amb el seu professor. Ella tenia 19 anys, ell 30. La vida li va canviar radicalment. Es va haver de fer càrrec dels fills que anaven arribant un darrera l’altre, fins a cinc, entre els quals la Clara que seria coneguda posteriorment com a Clara Schumann. A més, despatxava a la botiga del seu home, un negoci de venda i lloguer de pianos, i donava classes de cant i de piano.

Tot i que feia algun concert de tant en tant, Marianne no estava satisfeta amb la seva vida. N’estava tipa de l’actitud dominant, del caràcter càustic i de la disciplina estricta del seu home. Estava farta que ell li marqués el camí per on havia de passar, personalment i professional. I és que, un cop casats, li va impedir que tirés endavant la seva carrera com a pianista: “La gent es pensarà que no et puc mantenir!”, li havia repetit en més d’una ocasió. El 1824, va decidir abandonar el domicili familiar i dos anys després es casà amb Adolf Bargiel, també professor de piano amb el que tingué quatre fills més.

El somni de Marianne es va anar esvaint mica en mica. Va passar la resta de la seva vida treballant molt, fent-se càrrec dels seus fills i dels fills de Clara que havia quedat vídua  prematurament. És prou conegut que Friedrick Wieck va fer tot el possible perquè la seva filla Clara fos una gran pianista. El paper de Marianne, en canvi, decisiu perquè Clara i Robert poguessin casar-se i tirar endavant la seva carrera musical, ha estat injustament oblidat.

María de la O Lejárraga (1874-1974)

«Existeix un enigma vell com la vida de l’home i la dona a la Terra. Més que enigma és una incomprensió per comprendre el que és incomprensible. I aquest enigma té dues cares, com una moneda. I diguem que la moneda és el gènere humà: anvers i revers, home i dona, cara i creu. Tan junts que són una mateixa cosa i en canvi es troben condemnats a no trobar-se mai. Per això, ens hem de somiar (…)».

Quan l’escriptora María de la O Lejárraga va escriure aquest text, vivia exiliada a l’Argentina. Era l’any 1959, estava a punt de fer els 85, i encara tenia molt a dir. Coneixia prou bé el gènere masculí. De fet durant un munt d’anys va signar els seus treballs amb nom d’home, el del seu home, Gregorio Martínez Sierra.

Maria de la O havia nascut a la històrica població de San Millán de la Cogolla, a la Rioja, però es va criar a Carabanchel, aleshores un poblet a prop de Madrid, on el seu pare havia aconseguit la plaça de metge titular. Va estudiar magisteri i als 23 anys es va enamorar d’un jove de 17, a qui li apassionava el teatre i escriure poemes. El noi en qüestió es deia Gregorio i pertanyia a la família madrilenya dels Martínez Sierra, estiuejants a Carabanchel. El 1900 es casaren i junts s’endinsaren de ple en el món del teatre i de la literatura. Així va començar una relació sentimental i professional, una de les relacions més singulars de la literatura espanyola. Però el que és més sorprenent és que tots els treballs els signava ell!

A banda d’escriptora de teatre, d’assaig, de poesia, de llibres de viatges i traduccions, María de la O també era lletrista i llibretista d’alguns dels compositors més reconeguts de l’època: Amadeu Vives, Joaquín Turina, José Maria Usandizaga i, molt especialment, Manuel de Falla. Seu és, per exemple, el llibret de El amor brujo. Tots ells coneixien l’autoria dels llibrets però ningú va gosar mai exigir que el nom de Maria constés enlloc.

La firma Martínez Sierra era tan sol·licitada que el matrimoni Gonzalo-María va decidir muntar la seva pròpia companyia teatral. El 1925, la companyia començà a recórrer Europa i els Estats Units, però ella va preferir quedar-se a Madrid. A banda de seguir treballant com a lletrista, les seves inquietuds feministes i republicanes la van dur a fundar la Asociación Femenina de Educació Cívica. El 1936, inicià un llarg exili que el dugué a França, Mèxic i l’Argentina.

A Buenos Aires va escriure, entre d’altres llibres, la seva autobiografia personal i literària: Gregorio y yo. Medio siglo de colaboración. En el preàmbul s’hi pot llegir: «L’or pur, el gra net. La resta, a cremar! Rancúnies? Per què? Perdonar? Amb quin dret? Tu, jutge? Ni de tu mateixa!»