Les llàgrimes de George Steiner

La música, ens fa millors persones?

En l’última entrada del blog, fèiem la presentació del projecte Desperta! Us en recordem el darrer paràgraf: “Hores d’ara no tenim la certesa que a final de curs haguem pogut deixar enrere la crisi sanitària.  Potser caldrà esperar fins a Nadal!… En qualsevol cas, volem que el Desperta! es converteixi en un cant al retrobament, un crit a l’esperança i una declaració compartida que la música ens fa millors persones.”. Hem volgut reflexionar una mica al voltant d’aquesta afirmació. Per fer-ho, hem retornat a la lectura d’un assaig que ja us vam recomanar en una altra ocasió. Es tracta de “La música és casa meva” de la filòsofa polonesa Alicja Gescinska. En el seu assaig, confessa que l’assumpte de la importància moral de la música l’ha rondat des que era estudiant. Existeix un vincle entre música i moral? Desprenen els sons més bonics una força civilitzadora? És la bondat intrínseca a la bellesa?

Una entrevista

El polonès Krzystof Penderecky (1933-2020) és un dels compositors més importants del segle XX. Obres com el Lament per les víctimes d’Hiroshima (1960), la Passió segons Sant Lluc (1966) o el Rèquiem Polonès (1984) li van donar fama mundial. Més recentment, el 2014 va compondre l’excepcional Thousand Voices for Peace que es va cantar a la basílica de Koekelberg (Brussel·les) per commemorar el centenari de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Escriure una peça per la pau que cantaran mil veus alhora fa pensar que el seu autor ha de creure en la capacitat de la música per canviar el món, oi? El 2018, Gescinska va tenir l’oportunitat d’entrevistar Penderecky. Sorprenentment, a la pregunta sobre importància moral de la música, el compositor va respondre amb un nie curt i rotund.

Desconcertada per la resposta, Gescinska li va replicar que les seves obres transmeten una implicació que fa pensar que amb la seva música aspira a alguna cosa més que a la bellesa. Doncs, no. El compositor insisteix que la música no pot canviar les coses. A tot estirar pot suavitzar el sofriment que provoquen.

Sobre la bellesa i el consol

El 2012, el periodista neerlandès Wim Kayzer va presentar un programa de televisió amb aquest títol tan suggeridor: Van de schoonheid en de troost  (Sobre la bellesa i el consol). Al llarg de la sèrie, el periodista va entrevistar fins a 26 escriptors, científics, filòsofs, músics i altres artistes. El programa girava entorn d’una qüestió fonamental: què fa que valgui la pena viure?

George Steiner (1929-2020) va ser una de les persones entrevistades. Nascut a l’àrea metropolitana de París, fill de pares jueus austríacs, ja de ben petit llegia Homer sota la mirada atenta del seu pare. En les seves memòries, publicades en català per l’editorial Arcàdia, reconeix que la Ilíada i l’Odissea l’havien acompanyat tota la vida. El 1940, juntament amb la seva família, es traslladà a Nova York fugint del règim nazi. Llicenciat en literatura a la Universitat de Chicago i doctorat a la Universitat d’Oxford, va centrar la seva vida professional en la literatura comparada. Extremadament erudit, un autèntic homo universalis, va ser a més d’un dels grans pensadors d’Europa i sobre Europa, un gran melòman.

En les seves memòries, ens explica així d’on li venia la seva extraordinària afecció per la música: «Quan jo era molt petit, a l’hora d’anar al llit, a vegades se’m permetia, per l’escletxa de la porta de la sala, escoltar música de cambra o algun recital de lieder, interpretats per músics convidats a casa nostra. Tots eren refugiats, que es trobaven cada cop en una situació més desesperada. Però fins i tot en aquell complicat crepuscle polític, una cançó de Schubert o un estudi de Schumann podien il·luminar el rostre preocupat del meu pare». Dit d’una altra manera, la bellesa com a font de consol!

La crua realitat associada al nazisme, va fer canviar la percepció inicial de Steiner. A contracor, va arribar a la conclusió que l’art, al capdavall, no ens fa millors persones. No podia acceptar que un munt de nazis fossin capaços d’exterminar gent de dia i al vespre anar al teatre o a l’òpera. Com pot una persona culta ser un monstre moral? En el programa televisiu, Steiner no va poder evitar de vessar algunes llàgrimes davant d’aquesta aparent paradoxa. Les arts i les humanitats no humanitzen, va resumir-ho Steiner tristament.

La música, un exercici d’empatia

Gescinska, malgrat el nie eixut de Penderecky i les llàgrimes de Steiner, és de l’opinió que hi ha alguna cosa en la música i en l’art en general que ens eleva per damunt de la nostra quotidianitat i que pot ajudar-nos a ser millors persones, a comprendre millor els altres. La música, ens diu Gescinska, «és un exercici d’empatia…sense resultats garantits». Valdimir Jankélévitch, (1903-1985) musicòleg i filòsof francès fill de jueus russos, expressa la mateixa idea però d’una manera més irònica: «La música et connecta amb els cors dels altres, sempre que tu en tinguis».

Convençuts com estem que el cor de la comunitat tremolaire supera amb escreix les dimensions de l’escola, i malgrat el respecte que ens mereixen personalitats com en Penderecky i Steiner, no tenim cap dubte, com sosté Gescinska, que la música ens fa millors persones!

Addenda

El gener del 2015, l’enyorat Carles Capdevila publicava al diari Ara una entrevista que li havia concedit George Steiner. Us recomanem que la recupereu. Hi podeu trobar perles com aquesta: «M’agradaria poder riure amb més facilitat. Però estic molt més interessat a somriure. Hi ha animals que poden riure, això ho sabem. Però no n’hi ha cap que pugui somriure. És el misteri del somriure. Si em fa definir l’ésser humà, li diré que és un animal que pot somriure. És el màxim que puc acostar-me a una definició.»