Pantalles confinades
La normalitat era el problema.
“No podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. Una invitació indefugible a repensar què és essencial i què és secundari.
Així acabava la darrera entrada al blog. Preteníem convidar-vos a reflexionar sobre aquesta “nova normalitat” a la que tant sovint fan referència els mitjans de comunicació. Partint de posicions ideològiques molt diverses, aquests dies haureu vist i sentit a experts de tota mena opinen sobre què serà de nosaltres després del covid19. Es fa difícil, en aquesta allau d’informació que ens arriba a través de les pantalles confinades, destriar el gra de la palla. Tot i així, us volem traslladar alguns suggeriments que van en la línia argumental d’allò que ja apuntàvem a l’entrada anterior.
Una conversa al FAQS
El dissabte 5 de maig, el programa presentat per la Cristina Puig ens oferia una entrevista que podeu veure aquí. En un món on preval la veu dels especialistes, és molt reconfortant constatar que hi ha persones que tenen la capacitat d’analitzar la realitat des d’òptiques molt diverses. És el cas de Jorge Riechmann: doctor en ciències polítiques, filòsof, matemàtic, ecologista, poeta, assagista… Al llarg de l’entrevista, , la seva veu reposada ens posa davant d’un mirall que ens entossudim a no mirar. L’aparent paradís de la societat de consum s’enfonsa irremeiablement. Com ens en sortirem? “Crec que l’únic camí per arribar al paradís és conèixer el camí que ens porta a l’infern, per evitar-lo”. La frase de Maquiavel, escrita el segle XVI, és aprofitada per Riechmann per recordar-nos que l’única certesa que tenim avui és que seguir fent les coses com fins ara, ens aboca al desastre d’un planeta inhabitable. No podem seguir produint, consumint, desplaçant-nos, extraient matèries primeres i ocupant el territori de la manera que ho estem fent.
Decreixement.
Si voleu aprofundir en les certeses, tot just apuntades a la conversa del FAQS, us recomanem aquest documental: “Decrecimiento. Del mito del crecimiemto a la simplicidad voluntaria. Us el podeu descarregar gratuïtament o veure’l en línia. Rodat al 2015, recull un grapat de dades objectives que ens ajuden a evidenciar fins a quin punt és urgent deixar de recórrer els camins que ens porten a l’infern. Ja des dels primers fotogrames, es fan ben paleses les intencions dels seus autors, els germans Luís i Miguel Picazo Casariego. Si Riechmann feia ús de Maquiavel, aquí s’invoca a Mahatma Gandhi: “El món és prou gran per a satisfer les necessitats de tothom però sempre serà massa petit per a l’avarícia d’alguns”. De manera molt entenedora, s’expliquen les bases sobre les que està construïda la nostra societat occidental: el PIB com a índex creat per a mesurar la riquesa, la necessitat de creixement continu lligat a l’augment imparable d’energia i matèries primeres, la identificació publicitària de felicitat i consum, el creixement de la riquesa paral·lel al de la desigualtat… Es planteja, per tant, la necessitat de repensar la nostra manera de viure sotmesa a la lògica del model capitalista. Com acostuma a passar, el documental és molt més lúcid en les preguntes que en les respostes, però dona prou arguments perquè siguem capaços de transitar de la civilització del “tenir” a la civilització del “ser”.
Feel good movies
Els psicòlegs ens adverteixen que en temps de confinament, el volum d’informació que rebem a través de les pantalles pot conduir-nos a l’ansietat. Esperem que el visionat de les dues recomanacions anteriors no tinguin aquest efecte. Tot i així, com que la reflexió i la presa de consciència no està renyida amb l’entreteniment, us volem proposar un parell de pel·lícules que podrien estar incloses dins la categoria de feel good movies. Es tracta de pel·lícules que pretenen ajudar-nos a sentir-nos millor. Transmeten valors i ens deixen un bon gust de boca, més enllà de si són drames, comèdies o musicals.
La primera és Milagro en la celda 7, la pel·lícula turca que ha debutat a Netflix. Ambientada en la Turquía del 1983, sota el govern colpista del general Kenan Evren, és un film molt emocionant amb un guió que ens atrapa fins a l’ultima seqüència en la que, contra tot pronòstic, aconsegueix convèncer-nos que el triomf de la innocència és inevitable. Advertiment: tingueu el mocador a punt. És molt difícil veure-la tota sense vessar alguna llàgrima. Podeu consultar-ne aquí una crítica.
La segona, més lleugera, menys original, però també recomanable és Mala Hierba. Estrenada el 2018, és un drama social francès que barreja comèdia i qüestions socials sobre la França d’avui. Tot i que fa ús del tòpic professor poc convencional que acaba seduint un grup d’alumnes marginals, es deixa veure entre somriures. Està disponible a Netflix. Podeu consultar-ne una crítica aquí. Per cert, si ja teniu una edat, no podreu evitar de comparar-la amb Rebelión en las aulas, una pel·lícula del 1967 on l’inoblidable Sidney Poitier hi feia un paper memorable. Podeu veure-la a You Tube Movies.
Addenda
Una recomanació especialment adreçada a totes les persones que d’una manera o altra estiguin relacionades amb l’educació: Films for Action: A Library for Changing the World. Un immens catàleg d’articles i pel·lícules, la gran majoria en obert o a preus molt assequibles. Per submergir-s’hi, amb paciència, sense pressa. Val la pena. Si volem que la nova normalitat no sigui bessona de la vella, ens calen aquesta mena de pantalles.