Que l’escriure no ens faci perdre el llegir

Paremiologia catalana.

La paremiologia és l’estudi de les parèmies, és a dir els refranys, proverbis i dites, la intenció dels quals és transmetre algun coneixement tradicional basat en l’experiència. El gener d’enguany es va presentar una obra realment enciclopèdica, consultable digitalment, que en conté 150.000. El recull és de Víctor Pàmies i la versió digital és de Pere Orga, informàtic de Softcatalà.

La dita “l’escriure fa perdre el llegir” s’aplica a aquelles persones que es descuiden d’allò que és essencial i es perden en coses secundàries. És l’equivalent català de “Andarse por las ramas”. Potser us preguntareu a què treu cap tot això…

Què és l’essencial?

Santiago Alba Rico és un conegut filòsof i assagista. En un article recent aparegut a El País es preguntava, arran de la publicació dels decrets del govern relatius al confinament, què és i què no és essencial. Ens hem permès d’extreure’n dues reflexions.

La primera: preguntar-se sobre allò que és essencial permet qüestionar-se sobre les “falses necessitats” que el capitalisme ens imposa. Ja al 2007, va sintetitzar en aquest aforisme la desmesura del consumisme: “Poco es bastante, mucho es ya insuficiente”.

La segona: confinats com estem, descobrim que hi ha altres coses no menys essencials que l’alimentació o la salut: un habitatge digne, l’aire net, la companyia dels altres. I afegeix: “Hasta los niños, desesperados por el amor exclusivo de los padres, descubren ahora como “esencial” la escuela. L’escola… quina escola?

Tanquem la vella escola, obrim la nova.

Jaume Funes és un psicòleg, educador i periodista, especialitzat en el món dels adolescents i les seves dificultats socials. A mitjans d’abril publicava un article a La Vanguardia, rescatable a twitter, on feia algunes reflexions sobre l’escola en temps de confinament. Mordaç i clarivident com en ell és habitual, denuncia l’emergència de la desigualtat oculta d’aquells que a casa no tenen les pantalles ni les connexions adequades, evidencia que algunes de les propostes suposadament digitals no són més que classes magistrals telemàtiques i acaba l’article amb aquesta afirmació: “La nova escola es basa a mantenir la curiositat, les ganes de fer-se preguntes, el plaer de sentir que s’aprèn. Espero que el virus mati la passió pel currículum”.

Els deures i la passió pel currículum.

Isabel Celaá, ministra d’Educació del govern espanyol, reconeixia en una roda de premsa recent que els currículums són molt enciclopèdics i que calia treballar més per competències. Ha hagut d’arribar un virus per adonar-nos-en!. La passió pel currículum va sovint lligada a una altra passió, la dels deures, entesa no com un “amor intens”, sinó com “l’acció de patir una pena infligida”. El mateix Jaume Funes ja en parlava el 2015 en un llibre imprescindible, com ho solen ser els altres que ha escrit, per a tothom que tingui alguna relació amb l’educació d’infants i adolescents, ja siguin pares, mares o mestres. En una entrevista al diari Ara explicava que es va decidir a escriure aquest llibre perquè “els pares acaben patint molt amb aquesta activitat, però sobretot pel tipus d’exercicis que tenen els seus fills”. A la pregunta de quin tipus de deures caldria fer, responia així: “Deures que continuïn amb l’interès de l’alumne per saber. Jo ajudo la meva neta quan veig que vol descobrir coses, però quan ve dient que la senyoreta diu que s’ha de fer això o si no la renyarà, no l’ajudo”.

Els deures i les apps.

Aquests dies de confinament, per si no ho eren ja, s’han fet molt “popus” (populars en llenguatge adolescent) algunes aplicacions que els ajuden a fer els deures. Ja fa dies que un espavilat usuari de tik tok, n’ha fet un recull amb la desinteressada voluntat de facilitar-los la feina, tot alliberant-los de la “pena infligida”. A cop de clic, es pot resumir un text sense haver-lo llegit, resoldre un problema matemàtic sense entendre’l o analitzar una frase sense saber què carai és això de la morfosintaxi. La popularitat d’aquestes apps és un indicador, un pèl inquietant, de la prevalença de la vella escola, aquella que cal tancar, sobre la nova escola, aquella que cal obrir.

No és la nostra intenció, de cap manera, demonitzar l’ús de les eines digitals. Ben al contrari! A Trémolo ens han permès mantenir viu el contacte entre tots els que en formem part i engegar un projecte tan estimulant com el “disc del confinament”. Modestament, pensem que estem en la línia d’allò que Funes reclama: desvetllar i mantenir l’interès per aprendre.

Una mica de música, si us plau!

No sabem fins a quin punt el confinament us ha obert la possibilitat de compartir més estones amb la família. Segur que hi ha circumstàncies molt diverses i que cada casa és un món. Us volem fer, tanmateix, una recomanació que partint de la música, va més enllà del fet estrictament musical. Com sabeu, els Estats Units és el país del món on el coronavirus ha fet més estralls. Potser no és tan conegut que la mortalitat s’està acarnissant especialment amb els negres (a ciutats com Chicago són el 30% de la població però representen el 70% de les defuncions). No ens hauria de sorprendre. La pobresa i la desigualtat són terreny adobat per a la malaltia. Doncs bé, a la plataforma HBO es pot veure la sèrie Treme ambientada en la Nova Orleans posterior al destructiu huracà Katrina del 2005, quan els músics i altres ciutadans anònims del barri de Tremé intentaven reconstruir les seves cases, els negocis i la seva particular cultura enmig de la corrupció política, la discriminació i la violència policial. La música considerada com una poderosa eina de transformació social!

Comiat

Acabem amb com començàvem, fent us de l’enginy popular. Aquests dies ha circulat per les xarxes una frase pintada sobre una paret mig enrunada: “No podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. Una invitació indefugible a repensar què és essencial i què és secundari.