Blog

Vols començar bé la setmana?



Vine els dilluns, a cantar a la coral Cor Alegre a quarts de nou…

Cada dilluns, cap allà les vuit del vespre, a diferents domicilis no molt llunyans de Trémolo, es reprodueix una conversa, si fa no fa, com aquesta:
– Ja hi tornem a ser, altre cop és dilluns. Quina mandra això de cantar a la coral!. He tingut un dia dur a la feina… i a més, no he pogut estudiar gaire!
– Sembla mentida, cada dilluns dius el mateix! Au va, ves-hi! No sé què us donen a Trémolo… però se’t veu tan feliç quan tornes!

El silenci abans de Bach
Aquest és el títol d’una de les pel·lícules més reconegudes de Pere Portabella. Com és habitual en ell, no ens proposa un argument pròpiament dit. Els personatges del film, per norma general, i no tan sols Bach, treballen: hi ha camioners que interpreten música, carnissers que empaqueten vísceres amb partitures de Bach, venedors de pisos i afinadors de pianos que són cecs… En una de les poques escenes en què Bach apareix, el compositor ensenya al seu fill que la música que sona dins del seu cap només té sentit en la mesura que és interpretada, que és compartida.

Portabella explicava en una entrevista, una anècdota molt curiosa relacionada amb la música de Bach. Va haver-hi una època, avui dia gairebé del tot extingida, on els noctàmbuls podien allargar les nits de festa fins a altes hores de la matinada o al migdia de l’endemà. Molts d’aquests locals, coneguts com afterhours, tenien el costum de punxar música clàssica per avisar els seus clients que calia anar plegant. Segons explica Portabella, només la música de Bach aconseguia que la clientela deixés la copa a la barra i marxés tranquil·lament…

Mateu, el terapeuta
Dos quarts de nou tocats. Cares cansades, sospirs apressats, ara l’un, ara l’altre, tothom va arribant.
– Quantes serem avui? Hi ha algú que falli?
– De moment ningú ha dit que no pugui venir…
Poc a poc, sense pressa, es van col·locant les cadires en semicercle, al voltant del piano.
– No tant lluny, us vull més a prop. Vinga “chicas”, comencem a escalfar la veu. Fem “rio, rio, rio, rio, ri, proposa en Mateu.

I així comença el ritual per cantar a la coral de cada dilluns: els rostres insinuen somriures, i els somriures esdevenen rialles, i de les rialles en fem música!

Al Cor Alegre no hi ha, ara com ara, camioners, ni carnissers, ni venedors de pisos, ni afinadors de pianos, però tots els seus components treballem, i molt! (bé, hi ha un jubilat… però molt actiu!). Malgrat la diversitat de professions i feines, malgrat la limitada formació musical de la major part dels seus membres, totes coincidim en la necessitat de fer música, de gaudir individualment del plaer íntim que se’n deriva i de compartir-lo desacomplexadament amb la resta.

A diferència dels noctàmbuls afterhours, no ens calen preludis ni cantates. No és Bach qui ens allibera dels neguits acumulats. És algú molt més present, molt més proper, és en Mateu Bauçà, el nostre terapeuta de capçalera.

– Ho veus? Sort que m’has fet cas d’anar a cantar a la coral. No sé què us donen a Trémolo… però se’t veu tan feliç quan tornes!